Valencianglish

Doncs clar que sí!

Hi ha que vore Canal 9!

Continuant en aquesta tendència cultureta i per acabar 2010 amb un aire reivindicatiu (a vore si així ajudem a canviar cara a 2011), el meu últim descobriment: Xavi Castillo. Aquest home porta una companyia de teatre a València i en valencià (o català, segons a qui preguntes) anomenada Pot de plom i que es caracteritza per fer teatre amb crítica mordaç envers la classe política valenciana (pot ser de manera no massa subtil, però sempre graciosa). Per motius obvis afirma no rebre cap subvenció de la Generalitat Valenciana i li toca fer un "teatre de mínims", però tot i així resulta una opció més que aconsellable.

Com a mostra, unes idees que ens dóna Xavi respecte al que s'hauria de fer amb Canal 9...

I bona entrada d'any!

Las disculpas del saber

Ha llegado a mis manos una "carta de disculpa al señor Montilla", actual presidente de la Generalitat de Catalunya y candidato a repetir presidencia en las próximas elecciones, que ha surgido como reacción a la medida claramente populista y electoral que supone la destinación de 20 millones de euros para el colectivo conocido como "ninis" (jóvenes que NI trabajan NI estudian). La carta, originalmente en lengua catalana y escrita por la pluma de Joan Güell i Serra, es una crítica satírica a esta costumbre cada vez más frecuente entre la clase política catalana (y española en general) de destinar dinero y ayudas a quienes menos lo merecen.

El texto me parece un poderoso toque de atención sobre las medidas que no solo no ayudan a salir de la crisis, sino que la asientan hasta convertirla en norma. Me parece demasiado bueno como para dejarlo pasar y he creído conveniente incluir una copia en castellano (por cortesía de Google Translate); la versión en catalán está al final.

CARTA DE DISCULPA AL SR. MONTILLA

Muy Honorable President Montilla,
Me he enterado que ha destinado 20 millones de euros para 5000 jóvenes que ni estudian ni trabajan puedan recibir una ayuda y un contrato de trabajo. Yo, que soy consciente de que desde el gobierno sólo se impulsan medidas destinadas a la mejora de la sociedad, y que incluso se han visto obligados a emitir deuda pública para sufragar este gasto, no puedo evitar sentirme un ser despreciable por esta sociedad y nada merecedor de ninguna ayuda. Es por ello que me gustaría pedirle disculpas.
Sé que durante mi corta vida he cometido muchos errores. Lamento no haber abandonado mi etapa de educación obligatoria, lamento no haber perturbado el funcionamiento de las clases ni haber desautorizado o maltratado un profesor, por no hablar del execrable formación en idiomas en horario extraescolar. Le pido perdón por haberme esforzado en sacar buenas calificaciones, por querer ser emprendedor y sobre todo por haber decidido estudiar en la universidad.
Pero estos, presidente, no son mis únicos pecados. Desde los 16 años que he ido trabajando durante mis vacaciones y fines de semana. Haciendo desde recepcionista, auxiliar administrativo hasta entrenador deportivo. Lo sé, es imperdonable.
También quiero aprovechar la ocasión para pedirle disculpas de parte de mis padres. Me hace incluso cierta vergüenza confesarlo, pero los dos se levantan a las 7 de la mañana para ir a trabajar y ... sí, tienen una hipoteca. Gracias a Dios, para paliar este comportamiento indigno, sé que nunca tendré derecho a una beca universitaria: esto me alivia la conciencia. Tiene todo mi apoyo para acabar de erradicar valores como el esfuerzo, el sacrificio y la excelencia. Al fin y al cabo, usted y su trayectoria formativa, son un ejemplo a seguir para mí y para todos los jóvenes que ahora subvencionará. Fíjese en la cantidad de jóvenes con dobles licenciaturas que abultan este 40% de paro juvenil: qué ignorantes!
Yo ya sé que soy un caso perdido, pero mantenga la esperanza para la nueva generación que sube no tendrá que ayudar tanto; ahorrará todo lo que se dejen de gastar en los baratísimos libros de texto.
Cordialmente,
Juan Güell
P.D. Ruego que disculpe el hecho de haber aprendido a escribir sin faltas de ortografía.

CARTA DE DISCULPA AL SR. MONTILLA

Molt Honorable President Montilla,
M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.
Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.
Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.
Cordialment,
Joan Güell
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia.

L'indigent

Hui, Rincón del Lector en llemosí.

David, que és una mena d'informàtic linuxero i samurài tot plegat, vol compartir el seu relat L'Indigent amb nosaltres. Ara bé, només ens pot deixar una mostra perquè el relat ha sigut presentat al concurs de relats curts del TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) i la reproducció completa aniria en contra de les normes de participació, però podeu llegir la versió sencera aquí. Amb tots vosaltres, L'indigent.

Volto d'aquí a allà sense rumb per les instal·lacions del metro buscant alguna cosa per menjar. Des de que la meva vida va donar el gran canvi ja no sóc la mateixa, no tinc el mateix punt de vista de la vida, vaig tota bruta i he agafat la mania compulsiva de fregar-me les mans, no ho puc evitar.
Ja porto molt temps sense veure la llum del sol, necessito la seva escalfor, però el primer és portar-me algun mos a la boca, i aquí on estic no trobo res a les papereres, res tirat pel terra. Tot està molt nou. Paro un moment, em frego les mans. Ep! Ve un grup de gent seguit per càmeres. Al ben mig hi deu haver personalitats importants perquè des d'aquí sento la olor que emanen, m'agrada.
[... continua ...]

Recordeu donar-li estreletes si vos ha agradat ;-).

Està Wars? Pos disli que abaixe!

No habian palabras para definir la producción "Corvalent", y menos aún para catalogar "Polp o calamar", pero con esta edición, a mi parecer, se han superado:

Muisheto Feroz

Tortura per error

Tothom ha sentit parlar els darrers dies de la condemna als mossos d'esquadra que van torturar a un detingut per obtindre una confessió. I com que és una notícia que ha sortit als diaris, a la ràdio i a la tele no hauria de ser necessari que jo la comentés aquí... ara bé, hi ha una qüestió que m'ha cridat l'atenció en gran manera, i és que a a tot arreu es posa l'accent al fet de que l'home torturat havia sigut detingut per error, com si això fos rellevant! O és que si el detingut haguera sigut el que tocava les tortures haurien estat justificades?

Opine que la tortura és una pràctica totalment intolerable i impròpia d'estats de dret civilitzats, i al moment de jutjar un fet com aquest circumstàncies com si la víctima es romanesa, si és o no culpable o si es pentina en la ratlla al mig estan totalment fora de lloc. Amés, si el que es pretén és salvaguardar l'honor dels mossos d'esquadra, lo pitjor que es pot fer davant una sentència provada amb imatges és defensar als condemnats i atacar a les pràctiques que van provar la seua culpabilitat. Què volen? Carta blanca per fer el que els vinga en gana?

Barraquisme

Aquest cap de setmana, aprofitant la festivitat de Sant Narcís, vaig anar amb uns amics a les barraques de Girona. Jo havia sentit parlar molt d'aquestes festes però mai no hi havia anat, i he de dir que l'ocasió ha sigut suficientment interessant com per motivar aquesta entrada al blog.

A Girona tinguérem més d'una benvinguda. La primera vingué de part del fred i la humitat; creuar el riu Onyar i la Devesa de Girona en una nit de finals d'octubre és lo que té. La segona vingué de part dels maulets, que tenien la seua barraca instal·lada just a l'accés des de la Devesa a l'explanada de les barraques; no és que la presència dels maulets en una festa com esta siga especialment significativa, però he de confessar que em va sobtar trobar tantes estelades i tants "Canya contra Espanya" a les primeres de canvi. La tercera vingué de la mà dels meus amics i de tota la gent que per allà pululava en lo que semblava el preludi de una gran nit: música, alcohol i gentola.

La festa del barraquisme està molt bé muntada. Per una part tens tot un espai gegant amb barraques de diverses associacions i grups que venen tot tipus de begudes i menjar (a qui no li ve de gust un frankfurt o un gofre a les tres de la matinada?), per altra part, tens una fira ambulant a mena de Port Aventura desmuntable amb el seu prop Bronx inclòs i aparentment segura, però què voleu que vos diga... jo no vaig muntar en cap atracció.

La zona de barraques és realment la joia de la corona. L'ambient era molt hippie, la gent molt alternativilla, n'hi havia fins gossos per ahí (!qué escándalo!). La cosa recordava una mica a la Festa Major de la Autònoma de Barcelona o inclús a las paelles del Poli de València. I, com passa a eixes altres festes, hi han unes condicions bàsiques per poder gaudir de la festa:

1. Protecció contra el fred: s'ha de ser nòrdic, portar un abric polar o agafar-se una bona taja per aguantar les adverses condicions climatològiques.

2. Acció social: s'ha de ser local o estar relacionat amb algun local. A la zona de barraques la diversió ve donada per beure, fumar porros i parlar en la gent que te vas trobant; ara bé, la gràcia de trobar-te en la gent està en que l'has de conèixer abans, de fet, molts gironins em comentaren que tenen una colla d'amics que només veuen per festes, o siga d'any en any.

I és que a les festes, com a qualsevol altra faceta de la vida, el que compta és estar preparat per l'entorn i tindre bons contactes.

La dona és perfecta

Aquesta és una reflexió a la que ha arribat un company i que passe a retransmetre. Argumenta que la dona és perfecta, llevat de tres úniques errades:

1. És nena.
2. Després de ser nena, passa a ser dona.
3. Quant ja ha sigut dona, arriba un moment en que passa a ser sogra.

Ara bé, llevat d'això, la dona és perfecta.